16 de març 2011

Nit de cinefòrum al Curt Ficcions!

A continuació us oferim les conclusions dels principals temes que es van tractar ahir nit durant el cinefòrum celebrat després de la sessió de les 20h, on es van poder veure els curtmetratges del programa ¡Qué ya están aquí!
Es tracta d’un recull de les intervencions de l’Albert Pintó, director del curtmetratge “Lucille”, Carmen Isasa, directora de Curt Ficcions, Sara de Lecea, sots-directora, i Antoni Kirchner, presentador i moderador de l’acte.  

El curtmetratge:
Els festivals de curtmetratges s’han convertit en el sistema de difusió més habitual per aquest format. De fet, n’és un dels pocs que existeixin. Tot i així, el curt s’hauria de veure abans del llargmetratge, com es feia anys enrere, tot i que aleshores o bé es tractava del NO-DO, o bé de curtmetratges produïts en massa de molt menys categoria que l’actual. (A.K)
Els premis que atorga el festival es basen, precisament, en això. Es paga el canvi de format a 35 mm i l’exhibició davant de llargmetratges en sales comercials de tota Espanya, per a què els espectadors apreciïn el curtmetratge com realment s’ha de veure. (C.I)
Pel director convidat a la tertúlia, aquest és un dels millors premis de tots els festivals. És més premi aquest que qualsevol que consisteixi en diners, perquè en el fons, quan més persones vegin el curt, millor. (A.P)

El festival Curt Ficcions:
 Després de 14 anys, queda ben demostrat que a Carmen Isasa li agraden els curtmetratges, molt, malgrat els obstacles que ha de superar any rera any per muntar aquest festival. De totes maneres, sobreviuen gracies a les subvencions. A ella i a la Sara de Lecea, aquest fet, les fa ser molt curoses amb la selecció dels films i el funcionament del festival. Es tracta de diners públics i per tant, actuen en conseqüència. D’alguna manera, senten la responsabilitat de tornar als espectadors, de la millor manera possible, els diners que han pagat prèviament en concepte d’impostos. (C.I, S.de L)

Les retallades pressupostàries en la cultura:
Precisament en aquest sentit, la directora no pensa que el sector cinematogràfic patirà excessivament les retallades de la cultura. A nivell espanyol, segons ella, el cinema és una de les àrees que menys es veuran afectades. Malgrat això, és evident que els festivals necessiten més ajuts econòmics, perquè molts han hagut de plegar o n’estan a les portes. (C.I).

Novetats en el festival Curt Ficcions:
Després de tants anys cal renovar-se i trobar noves idees, que aportin frescor i vida als festivals. Aquest any Curt Ficcions ha organitzat un concurs de rodatges de curtmetratges en tres dies. Va ser una experiència molt divertida i tot un èxit, van participar setze equips de més de 10 escoles del país. Havien de fer un curt en què com a mínim una seqüència passés a la Rambla de Catalunya i que aparegués l’eslògan del festival ¡Ay qué corto!.  (S. de L)

L’Albert Pintó, l’amor i la difusió del seu curtmetratge:
Lucille parla de com pot ser d’obsessiu l’enamorament a una persona, la seva tossudesa, el seu desfici. L’amor és cosa de dos i quan un no vol... L’Albert confessa que un dia va tenir la necessitat d’explicar aquest episodi de la seva vida, i li va semblar que l’humor era la millor manera de tractar-lo.
Narrativament, juga de manera excel·lent amb l’espectador. No només l’enganya tres vegades, sinó que ho fa amb el mateix recurs. La seva intenció era jugar amb les expectatives de l’espectador, massa mal acostumat a les pel·lícules comercials americanes.
Pel què fa a la difusió del seu curtmetratge, l’Albert ha treballat la idea d’un film d’humor i de durada curta (8 minuts), de cara a servir d’oxigenació i de descans en una sessió amb altres curts de temàtiques i durada diferents.

Àngel Sala:
Sobre la polèmica de l’Àngel Sala, Carmen Isasa sosté que això no li podria passar a ella, en tant que directora d’un festival, perquè d’entrada, com a criteri de selecció, no escull per a exhibir cap pel·lícula que pugui resultar ofensiva per a l’espectador, i per descomptat, per a ella mateixa.  Creu que Àngel Sala s’ha equivocat en aquest sentit, però per descomptat, això no treu que consideri adequada la sentència ni que estigui disposada a fer qualsevol cosa per a ajudar-lo.
A partir d’aquí, es va obrir un intens debat sobre la llibertat d’expressió del creador del film i el criteri, o l’ètica, o l’autocensura  (conceptes que costaven diferenciar) que segueix el director d’un festival de cinema a l’hora d’escollir les seves pel·lícules.
Podeu veure Lucille als següents enllaços:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada