Ahir dilluns, a l’Institut Francés de Barcelona, la directora de l’escola de cinema Bande à Part, Maria José García, va desgranar les claus principals de la carrera cinematogràfica de la cineasta belga Chantal Akerman, en el marc del programa formatiu de la mostra. L’acte contava amb la col·laboració de CI&VI Festivals de Catalunya.
![]()
La conferenciant va situar el treball de la cineasta com el d’una dona que fuig de la perspectiva reduccionista de ser valorada com a realitzadora de cinema fet per a dones i de cinema homosexual, motiu pel qual es nega a anar a festivals d’aquestes categories. Akerman vol ser valorada per la seva feina, no per les seves característiques personals.La cineasta va deixar l’escola de cinema ben aviat per anar a Nova York, on es va quedar impressionada per les avantguardes que prodigaven els artistes dels inicis dels setanta. Allà va practicar un cinema completament no-narratiu, sense necessitat d’explicar res sinó simplement amb la intenció de mostrar i d’utilitzar el llenguatge estríctament cinematogràfic. “Hôtel Monterey” és una de les primeres pel·lícules d’Akerman on intervé aquesta tendència. La intenció de la cineasta era transmetre com era l’edifici, i les persones que hi vivien en ell, però sense caure en el format del reportatge. Maria José García ens va fer notar que Chantal Akerman , ja des d’aquest film, demana a l’espectador “temps”. Amb el nostre temps entrem en el temps del film gràcies al qual podem observar nosaltres mateixos el què ella ens vol ensenyar.
Amb “Je, tu, il, elle”, la cineasta belga va retratar el pas de l’adolescència a la maduresa d’una jove que no sap per on anar. El film té quatre parts, les que representen el “jo”, el “tu”, l’ “ell” i l’ “ella”. Maria José García va mostrar una part del fragment del “jo”, representant la subjectivitat. La protagonista, interpretada per la cineasta, s’obsessiona en escriure una carta durant dies i dies alimentant-se compulsivament de sucre. La duració dels plànols de tota la pel·lícula ens acosta al punt de vista del personatge. A la part d’ “ell”, la protagonista fa ruta amb un camioner, amb qui no parla, només hi conviu i l’observa. Aquest film va ser molt polèmic perquè acaba amb una relació sexual lèsbica interpretada per la protagonista, és a dir, la cineasta mateixa. Per Chantal Akerman, aquesta seqüència serveix per a tractar el tema de la identitat sexual de les persones.
A “Jeanne Dielman, 23, Quai du Commerce, 1080 Bruxelles”, la cineasta excel·leix amb la manera de transmetre aquest temps que tant l’obsessiona. Maria José García ens va mostrar força fragments d’aquest film que explica la vida perfectament ordenada, calculada i repetitiva de Jeanne Dielman, una vídua mestressa de casa que es mou a la perfecció en el seu regne, casa seva, fent les tasques de la llar i procurant que al seu fill post-adolescent no li falti de res. Per a poder sobreviure, es prostitueix. Segueix a la perfecció el què la societat del moment demana per a una mestressa de casa, fins que un petit incident (un client que es pren massa temps) destorba la seva rutina tant programada. La variació s’introdueix en la seva vida, el temps per a la reflexió. El dia següent, Jeanne Dielman experimenta una sensació desconeguda, totalment inesperada: té un orgasme amb un client! Jeanne s’ha alliberat, però està confusa, perquè la societat no permet que les dones gaudeixin, així que reacciona de manera totalment inesperada.
![]()
Després de la conferència, la mostra va projectar !Woman Art Revolution, de la cineasta Lynn Hershman Leeson.
A tots ens arriba aquell dia en què apaguem l’ordinador i sortim de l’oficina, tranquils, perquè sabem que acabem de començar les vacances! 
